Sopars per a portar

Esta és la història d'una companya, no molt alta, no molt grossa, si molt "pija" i molt picara a la vegada amb qui he compartit, únicament, quatre anys de la meua vida, dels quals no m'he lamentat. Aquesta senyoreta es deia José Fina, és molt carinyosa, a pesar de tots els desastres que tenia en la seua vida: uns pares separats, Dario i Maite i uns germans que la subestimaven, Carlos i Lourdes. En els estudis era molt inepta però per més que s'esfoçava, li resultava impossible superar-se. Tampoc tenia molts amics, això que solia estar envoltada de gent, però ella mai considerava a aquestes persones com reals amics, sinó, le resultaven unes senzilles persones que per pur avorriment s'apropaven a ella o eren uns altres amargats, com ella, o que solament s'arrimaven pel seu estàtus social, ja que era una filla d'un empresari molt important.

Carlos era un any major que Lourdes, i Lourdes tenia cinc anys més que José fina, i aquesta última tenia tretze anys, per tant, contem: si José Fina té setze anys i la seua germana cinc anys més, José Fina él la xiconina dels tres i Lourdes té vint-i-u anys i, per tant, Carlos tindrà vint-i-dos anys.

Anava a un institut de gent, es podria dir, molt ignorant. Era gent que sols anava al col·legi perque els seus pares li obligaven, per tant, estes persones, l'únic que feien ahi era molestar als companys del voltant i José Fina sempre ho estava pagant, ja que se sentava al costat d'un xiquet que s'avorria molt en clase i sempre feia boletes de paper i les feia volar cap als cabells, o l'esquena d'alguna persona en concret. Este xic tenia molt bona punteria, el condemnat.

Els pares de José fina la volien canviar de col·legi, però noeren una familia molt rica i no es podien permetre molt més d'eixa escòla. Ella tenia que seguir el camí que ella volguese i va continuar fent el que ella creia que era necessari, aun que ella volguera una altra cosa. Va continuar sense cap paraula més.