About

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscing elit. Aenean commodo ligula eget dolor. Aenean massa. Cum sociis natoque penatibus et magnis dis parturient montes, nascetur ridiculus mus. Donec quam felis, ultricies nec, pellentesque eu, pretium quis, sem. Nulla consequat massa quis enim. Donec pede justo, fringilla vel, aliquet nec, vulputate eget, arcu. In enim justo, rhoncus ut, imperdiet a, venenatis vitae, justo. Nullam dictum felis eu pede mollis pretium. Integer tincidunt. Cras dapibus. Vivamus elementum semper nisi. Aenean vulputate eleifend tellus.Read more about me »

Lorem Ipsum Dolor comet

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscing elit Featured Work

Keep in touch

RSS Feed Twitter Facebook

Subscribe via email

Perdone agente, todo va bien

sábado, 5 de diciembre de 2009 2 textos para ti


Deseo tocar el cielo junto al suelo.

Deseo tener la mirada distante sin preocuparme.

Deseo tocar las palabras con las que me abrazaste.

Deseo ahogarme en un baño de sangre.

Deseo arrodillarme ante mis inferiores.

Deseo escuchar mi nombre sin sentirme aludida.

Deseo pensar en el final sin tener a nadie al que acompañar.

Deseo no pensar en que desear, pero sin el deseo no tendría nada que vivir.

Tiempos modernizados

lunes, 23 de noviembre de 2009 0 textos para ti


Pensar en el pasado, soñar con el presente. Son unos términos que mucha gente pronuncia al contrario pero siempre acaban por ocurrir en este orden nombrado. Siempre tenemos presente el hecho hacer antes del de pensar. Esto no debe ocurrir, ya que debemos pensar en lo que ocurre en un instante, en este momento.

Es cierto que el pasado o el futuro importa, pero no tanto como el presente, lo que ocurre en este momento, en este mismo lugar, por algún motivo especial, al cual mucha gente le suele llamar "coincidencias". En este momento, lo que piense la gente ya da igual, nadie respeta a sus semejantes. Unos se sienten superiores a los otros, pero esto ocurre actualmente, ocurrió y ocurrirá, no me cabe duda. Lo que más me preocupa de esta sociedad es que más materialista es imposible que fuera, a lo mejor hasta nos superamos, pero no tiene sentido superarse en este tipo de cosas, ya que la inmensa mayoría formamos parte de este mundo en el cual todos somos clones: lo típico, si una persona de gran importancia de entre los de su alrededor empieza a llevar una prenda de ropa no muy usual, los demás, está demostrado, lo llevarán.

Personalmente, odio a las personas materialistas que sólo se fijan en si eres una persona rara por tu forma de ser, de vestir, de estilo, etc. Al igual que odio a las personas que sólo comparten momentos con otra persona por puro interés, o bien porque, por algún motivo especial, deja de tener compañeros que le aprecian, muy pocas veces amigos, por haberse comportado de una manera no aceptable con estos. Sí, es cierto, jamás se puede decir la palabra "odiar" refiriéndote a una persona, pero también hay que tener en cuenta la frase que dice así: nunca digas jamás. Ahora mismo puede que me esté refiriéndo a mi propia vida, probablemente, sin que me de cuenta, me este describiendo a mi misma con dos palabras: Materialista y egoísta. También puedo estar hablando de gente que me rodea o también, estoy segura, de que muchos de vosotros, los lectores que esten leyendo esto, se sientan identificados o conozcan a un ser, para vosotros despreciable, cuya descripción es idéntica a su forma de ser.


BOO ME

Sopars per a portar

1 textos para ti


Esta és la història d'una companya, no molt alta, no molt grossa, si molt "pija" i molt picara a la vegada amb qui he compartit, únicament, quatre anys de la meua vida, dels quals no m'he lamentat. Aquesta senyoreta es deia José Fina, és molt carinyosa, a pesar de tots els desastres que tenia en la seua vida: uns pares separats, Dario i Maite i uns germans que la subestimaven, Carlos i Lourdes. En els estudis era molt inepta però per més que s'esfoçava, li resultava impossible superar-se. Tampoc tenia molts amics, això que solia estar envoltada de gent, però ella mai considerava a aquestes persones com reals amics, sinó, le resultaven unes senzilles persones que per pur avorriment s'apropaven a ella o eren uns altres amargats, com ella, o que solament s'arrimaven pel seu estàtus social, ja que era una filla d'un empresari molt important.

Carlos era un any major que Lourdes, i Lourdes tenia cinc anys més que José fina, i aquesta última tenia tretze anys, per tant, contem: si José Fina té setze anys i la seua germana cinc anys més, José Fina él la xiconina dels tres i Lourdes té vint-i-u anys i, per tant, Carlos tindrà vint-i-dos anys.

Anava a un institut de gent, es podria dir, molt ignorant. Era gent que sols anava al col·legi perque els seus pares li obligaven, per tant, estes persones, l'únic que feien ahi era molestar als companys del voltant i José Fina sempre ho estava pagant, ja que se sentava al costat d'un xiquet que s'avorria molt en clase i sempre feia boletes de paper i les feia volar cap als cabells, o l'esquena d'alguna persona en concret. Este xic tenia molt bona punteria, el condemnat.

Els pares de José fina la volien canviar de col·legi, però noeren una familia molt rica i no es podien permetre molt més d'eixa escòla. Ella tenia que seguir el camí que ella volguese i va continuar fent el que ella creia que era necessari, aun que ella volguera una altra cosa. Va continuar sense cap paraula més.