Aquell xic

Qui diria que l'amor a simple vista no existeix? En este cas sí, fou quan ella entrava al col·legi, pel bon matí quan el va vore. Ell era nou, portava unes sabates roges, una camiseta blanca i uns pantalons vaquers. Era de cabell castany i amb una barbeta pelirotja amb ulls grisos que per la seua cara pareixia que era un àngel caigut del cel convertit en ésser humà i caigut en un institut que no era el que es deia molt conegut. Tenia dèsset anys, un més que José Fina, però ella sempre deia que l'edat nunca era molt important ni de bon tros amb un any de diferència. Ella nunca habia imaginat que li agradaria un xic d'eixa manera. Tan espontani, extrany, romàntic. Sempre habia repudiat l'idea que tenia la gent sobre l'amor a simple vista, ella es negava a eixa afirmació, ja que nunca li habia pasat res paregut, ni per l'estil, perque en la vida habia tingut parella.

No hi habia moment en que, quan ell estava davant, ella li mirara. Ell es sentia intimidat davant de la seua presència, sempre que veia que s'apropava José Fina s'anava, no volia sentir aquella sensació cada volta que José Fina estiguera proper a ell.

Anava, com deia ella, enamorada però ell era el seu amor platònic, ell no la volia, la rebutjava. Totes les nits ella es deia a sí mateixa que no anava a anar darrere d'ell, ja que s'habia adonat de que ell no li feia cas, pero nunca el cumplia. Li feia vergonya, però li resultava molt difícil no fer les xorrades que feia per a vore'l, per exemple seguir-li o qualsevol paparruxada.

Ñoñaño

Soy lo suficientemente rácano y caradura como para enviarte un barco que no tiene ni cara ni culo, ale..viaja a las Américas.